Un dia en un “debat” twitteril, en @NandesReig ens va explicar a base de tweets:
Un dia t’explicaré per què hem de dir carajillo i no cigaló
els catalans, com que després de dinar hem d’anar a obrir la botiga, a l’hora de fer el café, copa i puro ->
al tenir pressa deien “posa’m-ho tot junt que ara guillo” -que ara guillo, cara guillo, “carajillo”- d’aquí ve
la gent pensava que ve del gallec, un carajo pequeño, i n’han fet una traducció literal: cigala petita… i
#NO!
Això em va picar i vaig voler comprovar si era cert i difícilment he arribat a cap conclusió:
- El diccionari de l’enciclopèdia catalana no l’accepta
- El diccionari de l’IEC tampoc
- A les Wikipedies, curiosament només ho trobem a l’anglesa i la espanyola, però no a la catalana
Així que ja desencisat, només vaig poder cercar una mica més pel google i trobar un parell d’articles més:
Petit article d’opinió a la web del Gremi dels Santfarts de Tarragona:
FRANCESCH 06-09-08
ZONA SÀPIENS (nº 71)
LA PREGUNTA DE… Maria Rubiralta, Barcelona
Quin és l’origen del popular “caragillo” i del seu nom?
En un país com el nostre on està tan divulgada la trilogia del
“cafè, copa i puro”, la frontera entre un cafè i un caragillo és tan
fina que de fet, actualment utilitzem una paraula per al segon que fins
el 1939 només designava el gotet de licor que acompanyava el cafè.
Trobar un origen individualitzat al cigaló sembla, des d’aquesta
perspectiva, ben trivial: la barreja de dues coses que es prenien l’una
després de l’altra. La mescla pot haver sorgit del costum informal de
posar la beguda alcòholica en el mateix vas o tassa en què t’has begut
el cafè: com que de cafè, poc molt, sempre en queda un pòsit al fons,
l’embrió de la combinació ja està sevit.UNA DOSI DE VIRILITAT
Ens farem ressò, no obstant això, de les dues teories sobre
l’origen del nom de la mescla que han tingut més èxit, perquè és
probable que n’hagin motivat la pregunta. L’una, prové d’uns catalans
que desprès de prendre el dinar en un restaurant demanaven apressats el
cafè i la copa junts, i que textualment deien “posa’m el cafè i la copa
que ara guillo” (i d’aquí, carajillo). Aquest fals origen, més
humorístic que una altra cosa, ja fou recollit com a tal per Josep M.
Espinàs en un aplec de falses etimologies.
L’Atre diu que el costum ve de quan les tropes espanyoles van
ocupar Cuba; allà s’hauria començat a combinar el cafè amb el rom.
Aquesta teoria atribueix l’origen del mot a una corrupció del
“corajillo” que donava aquella beguda als soldats que se la prenien.
Més interessant és fer notar que tots dos raonaments són
edulcoracions que han aconseguit crear una cortina de fum davant
l’evidència que, tant en castellà com en català, la paraula que
s’utilitza és un diminutiu d’un mot popular usat per referir-se al
penis: cigala en català, i carajo en castellà.
L’origen, aquest més versemblant, provindria del costum de servir
aquesta beguda en gotets alts i prims, de forma fàl·lica.
No deixa de ser curiós que per demanar juna cosa tan clarament
associada amb la cultura masculina hagis de referir-te a un penis
petit. O potser precisament hi té relació: prendre’s el cafè i el
destil·lat barrejats seria com predre una dosi de virilitat (molt
escasa, per cert, si s’ha de jutjar per l’estès que està aquest
costum).Roger Costa és antropòleg i col·laborador del Cenbtre de Promoció de
la Cultura Popula i Tradicional Catalana
Article sencer: http://usuaris.tinet.cat/allioli/OPINIO.html
Una columna de Quim Monzó que també en fa referència
A la seva columna CARAJILLO CON PEPINO, Quim Monzó comença així:
Algunas enciclopedias explican que el origen del carajillo se remonta a la época en la que Cuba era una provincia española y, para armarse de coraje –para coger “corajillo”–, los soldados combinaban café con ron. El paso de “corajillo” a “carajillo” es fácil, y me parece una etimología más plausible que la que sitúa el nacimiento de la palabra en Barcelona, a partir de los trajineros que, para no perder tiempo tomando café y copa por separado, pedían que se los mezclasen. Supuestamente, la fórmula “Un cafè, que ara guillo!” (¡Un café, que me voy!) derivó en “qu’ara guillo” (y de ahí en “caraguillo”), pero nadie acierta a explicar cómo la sílaba “gui” acabó por convertirse en “ji”, una evolución francamente rara. Además, en cualquier caso, queda la evidente presencia del sustantivo “carajo”, que nadie parece querer abordar y del que “carajillo” es un claro diminutivo.
Conclusions:
- No és correcte, però és graciós
- Podeu explicar la història i potser lligueu per culturetes!
Vota! (+2)
Loading ...
Loading ...
